Seguidament vam iniciar la recerca del Temple de Confuci que recomanava l’arquitecte Paul Andreu. Primer vam entrar en una botigeta de queviures per arreplegar reserves d’aigua, ja que feia una calor brutal, i això era glòria segons la Laia, ja que quan ella va venir en feia molta més. Bé ens va fer molta gràcia que els xinesos tenen cortines de tires plàstic transparent en les portes d’entrada per evitar que se’n vagi la fredor de l’aire condicionat. Bé seguidament vam entrar en el Hutong a saco! Jeje ja us ho podeu imaginar, un carrer estret amb comerços hiperpetits, molt cablejat elèctric i gent força pobre. Per aquest carrer només s'hi circulava a peu o en bicicleta, ja que si passava algun cotxe havia de fer esforços per passar.
Després de diverses voltes i no trobar el temple confucià, ens vam dignar a consultar a un senyor gran que estava en un portal, aquest amablement ens va indicar amb senyals. La nostra sorpresa va ser que tot just estava en el carrer del davant del temple dels Lames. Abans d’entrar al temple un xino que anava amb rickshaw ens va ofertar fer un voltio, però el vam deixar estar. Un cop dins ens vam trobar en uns espai enorme tot ajardinat i no hi havia ningú. Després de creuar una porta vam trobar-nos amb temple quadrat típicament xinès (jejeje…) situat dins d’un estanc rodó, el lloc era preciós i reflectia una calma brutal! Darrera del temple hi havia una representació de Confuci, que va ser un filòsof xinès si no tenim mal entès. Cap a la part dreta s’obria un altre jardí brutal tot ple d’esteles de pedra amb la doctrina confuciana o sigui eren com dolmens treballats de pedra amb escrits xinesos. Algunes parts del recintes estava en obres, bé l’únic que vam veure va ser operaris dormint en qualsevol lloc, jejeje…
A la sortida ens vam trobar una altra vegada el xino del rickshaw, aquesta vegada vam prestar interés perquè volíem agafar-lo per anar cap a la zona del parc de Beihai. Després d'un intens regateig, el primer del viatge, vam muntar-nos en el tricicle. Tal com ens vam enfilar vam quedar encaixonats en l'estructura metàl·lica del tricicle, jejeje... ràpidament va avisar a un company que tenia un rickshaw XL per a mi. Vam fer el canvi i el xicot va començar a pedalejar. Ens feiem creus que el noi ens portés a tots damunt d'aquella bicicleta de fossa oxidada, però semblava que estava força acostumat. Un dels detalls més divertits es que la bicileta portava un cable des del manillar cap a les rodes del darrera i servia per activar els frens. Bé la passejada va durar una horeta pel Hutong de Dongdajie, un dels pocs que queden. No us ho podeu imaginar carrerons estrets, cases baixes, comerços petitíssims, la gent, els avis jugant al carrer, cables, trastos, olors... bé va ser una experiència irrepetible i a més que va coincidir amb la meu primer contacte amb el món asiàtic. No es pot explicar en paraules... Durant el recorregut el conductor o pedelador ens anava explicant coses en xinès, però com que tenia un accent molt tancat de Lleida no vam entendre gaire cosa. Ens ensenyava les portes de les cases nobles que tenien quatre perturberancies al damunt i si no m'equivoco significava una bona família, igual que els dos lleons que se acostumàven a col·locar. Exhausts, vam iniciar la búsqueda d'un lloc per jalar. En l'avinguda Dianmenwai Dajie vam trobar un restaurant petitet amb només xinesos. El restaurant era molt humil, però molt net i agradable. Cal destacar que hi havia molt personal a la nostra disposició. Al llarg dels dies vam anar veient que la mà d'obra a la Xina és molt abundant. Bé ja no recordem exactament que vam menjar, però sé que per poc de dos euros ens vam fer un tiberi de pel·lícula: pollastre amb anacards, tallarines, etc.. Una vegada carregada les piles vam entrar a la Torre dels Tambors, que antigament servien per marcar les hores. Estàvem tontejant per l'entrada quan de sobte el vigilant de l'exercit es va aporopar i amb signes ens indicava una foto. Després d'uns segons vam reaccionar i ens vam adonar que el senyor, molt amable, ens estava avisant que en breus minuts feien una exhibició de repic de tambors. Corrents vam voltejar l'edifici i vam buscar l'escala d'accés. Ei! Quan vam entrar a la Torre ens vam quedar de pedra, mai més ben dit! Era una escala de pedra amb una pendent inhumana. No ens ho vam pensar dos vegades i vam iniciar l'ascenció al més pur estil escalador, jejeje... Quan vam arribar a dalt, uns abans que els altres... vam trobar-nos en un espai diàfan tot ple de tambors gegants col·locats verticalment. En pocs minuts van sortir un grup de persones uniformades que van iniciar un petit concert de tambor. No us podeu imaginar el rebombori que van fer i això ho fan cada hora. Bé seguidament vam sortir a una balconada que fa la volta a la Torre. Va ser la primera visió de la immensa Beijing! Brutal... No tenim paraules per descriure-ho. Es veia una gran avinguda i al final una petita muntanya amb un templet al "capdamunt", a l'est teniem tot de teulades xineses dels Hutongs i a l'oest el parc de Beihai i en el nord teniem la Torre de la Campana a tocar... Impressionant les vistes, valia la pena.
Una vegada feta la visita de rigor, vam anar a passejar per un hutong molt proper fins arribar al llac de Qianhai, vam seguir per Jingshan Xijie un quilòmetre llarg. Finalment no teniem les coses gaire clares i vam preguntar a un soldat on estava el parc de Jingshan i també molt amablement ens ho va indicar.
Vam estar passenjant per totes les barriades que trobàvem de camí cap al parc i quan hi vam arribar vam pujar a un petit temple que hi havia en un pujol artificial i des d'on es podia veure la magnífica imatge de la Ciutat prohibida. El Ramon va pujar el pujol sense voler mirar les vistes fins que fos a dalt de tot i veure la imatge de la Ciutat prohibida de cop. Li va agradar molt.
Vam recòrrer altre cop el passadís amunt i avall, intentant trobar alguna sortida que ens portés a algun lloc més acollidor que no pas la gàbia on érem... però no hi va haver sort, no sabíem on anar. Vam optar per dinar unes foccacies en un baretu molt fashion però el menjar no era gaire bo. Després vam intentar trobar algun lloc per poder seure i passar les hores que ens quedàven- Finalment, va ser l'hora de l'embarcament. I quan estàvem a la cua... sorpresa! Resulta que les dues targetes d'embarcament anàvem al meu nom, laia, i no ens n'havíem adonat!!! Vam parlar amb l'hostès de torn amb el nostre fantàstic anglès macarrònic: excuse me, we think that there is a mistake... i li vam ensenyar el què passava. Ho va entendre a la primera, però el problema és que el vol anàva ple de gom a gom i només ens van poder donar dos seients a la cua de l'avió i a la filera del mig, de quatre seients i ens va tocar, evidentment, als seients del mig! No us podeu imaginar la nit què vam passar! El Ramon quasi no hi cabia, estava encaixat de mala manera... si vam dormir tres o quatres hores intermitents, encara gràcies! El que si que vam notar, va ser la immersió directa a orient: totes les hostesses i hostessos éren xinesos tot i que volàvem amb Lufthansa!
